Al centre de l’aura esquitxada de falsos misteris que s’ha anat teixint al voltant de la figura de Gaudí, hi ha l’obra, i la visita de l’exposició Seny i rauxa al DHUB permet veure les moltes coses que li devem. Potser amb un sol edifici seu n’hi hauria prou per traçar un retrat d’un arquitecte ofegat avui per tants comentaris sobre la seva genialitat i per la utilització turística i comercial de la seva obra. Però prefereixo pensar en un Gaudí constructor, un home d’ofici. L’arquitecte vienès Adolf Loos deia que un arquitecte era “un paleta que sap llatí”, una frase aparentment inofensiva o banal que expressa la decisió de voler dur l’ofici més lluny i transcendir, es podria dir. Llegint algunes afirmacions de Gaudí, és fàcil adonar-se que darrere hi ha algú amb ofici i experiència, una experiència que el llatí converteix en saviesa. Alguns edificis semblen resistir-se a la “lectura genial”: són edificis més aviat modestos, carregats d’enginy constructiu, bastits en bona part amb materials senzills i econòmics i poc, molt poc ferro en la construcció; potser un dels més significatius és l’edifici de les Teresianes del carrer Ganduxer. Hi ha diferents raons per veure aquesta construcció, concebuda originàriament com a escola, com alguna cosa cabdal.
Alguns edificis carregats d’ofici i enginy constructiu es resisteixen a la lectura genial
Al centre de l’aura esquitxada de falsos misteris que s’ha anat teixint al voltant de la figura de Gaudí, hi ha l’obra, i la visita de l’exposició Seny i rauxa al DHUB permet veure les moltes coses que li devem. Potser amb un sol edifici seu n’hi hauria prou per traçar un retrat d’un arquitecte ofegat avui per tants comentaris sobre la seva genialitat i per la utilització turística i comercial de la seva obra. Però prefereixo pensar en un Gaudí constructor, un home d’ofici. L’arquitecte vienès Adolf Loos deia que un arquitecte era “un paleta que sap llatí”, una frase aparentment inofensiva o banal que expressa la decisió de voler dur l’ofici més lluny i transcendir, es podria dir. Llegint algunes afirmacions de Gaudí, és fàcil adonar-se que darrere hi ha algú amb ofici i experiència, una experiència que el llatí converteix en saviesa. Alguns edificis semblen resistir-se a la “lectura genial”: són edificis més aviat modestos, carregats d’enginy constructiu, bastits en bona part amb materials senzills i econòmics i poc, molt poc ferro en la construcció; potser un dels més significatius és l’edifici de les Teresianes del carrer Ganduxer. Hi ha diferents raons per veure aquesta construcció, concebuda originàriament com a escola, com alguna cosa cabdal.
L’edifici de J. B. Pons i Trabal ja s’havia aixecat quasi un metre quan Gaudí pren el relleu, dirigint l’obra “murs endins”, cap a un altre rumb, sense enderrocar res, seguint les traces de la planta i sent rigorós amb els principis de l’orde religiós sobre l’austeritat. Com em va fer veure fa uns anys l’arquitecte Carles Marcos, Gaudí va fer dues modificacions essencials al projecte de Pons i Trabal. Una va ser suprimir els murs de trava transversals per poder obrir dos patis i tenir llum natural, però, per evitar que les façanes vinclessin, va augmentar el pes sobre les quatre cantonades amb uns grans pinacles, i va construir enterament en maó la façana de la darrera planta i el coronament, per faixar la caixa. La segona decisió va ser substituir les escales bessones projectades, una al costat de l’altra al centre de l’edifici, per dues escales l’una sota l’altra i segregar així l’accés a les plantes per a religioses i alumnes.
Sempre m’han atret els edificis que des de fora no anticipen l’interior. Aquesta construcció de quasi 60 metres és una capsa de sorpreses, amb la llum que arriba des de la doble llanterna banyant els patis i els arcs parabòlics emblanquinats, sobre pilars “de filigrana” que individualment mostren fragilitat, però fortalesa en la seva reunió mentre formen el nucli resistent de l’edifici. Austeritat i delicadesa és el que traspua l’interior. El nostre gust actual està pervertit per centenars de coses que ens assalten pertot, en el menjar per exemple, avui convertit en una experiència gurmet, igual que l’arquitectura, i hem oblidat el sabor del pa cuit a un forn de llenya. Aquest edifici és aquest pa, amb la seva crosta gruixuda, dura i aspra que conserva com un estoig la molla blanca i delicada que descobrim en obrir-lo.
A l’exposició Seny i rauxa. Notícia de l’arquitectura catalana, hi ha algunes obres de Gaudí, fotografies, dibuixos i alguna cadira, però el catàleg conté una selecció de textos en què diversos autors —J. Ferrater Mora, A.Cirici, J. Vicens Vives, Coderch, I. De Solà-Moarles, O. Bohigas o J. Quetglas—, mentre reflexionen sobre l’arquitectura d’aquest país, dibuixen els elements que la defineixen. Llegint uns i altres, semblen, sense voler-ho, parlar dels valors que representa precisament aquest col·legi religiós, buscant destacar virtuts com ara l’ofici, la continuïtat, el seny, la moderació, el fet de projectar des dels condicionants del material i l’adscripció a la lògica, més que no pas al racionalisme o l’horitzontalitat, que és la fidelitat a la terra. Fins i tot la negació d’aquesta horitzontalitat, amb pinacles i agulles que semblen apel·lar a la rauxa, ara sabem per Gaudí que obeeix al fet de saber construir. Tot plegat una lectura de les Teresianes.
EL PAÍS
