‘Chez Matisse’ o la recerca incansable del color i l’espai

La primera impressió que es té en entrar a la sala on s’exposa Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura és la d’un laberint obert, sense envans, en què una munió d’espectadors bull al voltant dels quadres, que semblen flotar més enllà dels que es troben a les parets perimetrals. El disseny expositiu no és casual. Començant per les lletres retallades en relleu del títol —una picada d’ullet al treball amb tisores de l’artista els darrers anys de la seva vida—, la sala del CaixaForum s’ha metamorfosat per acollir-hi una cinquantena d’obres del gran explorador del color.

Seguir leyendo

 La sala del CaixaForum s’ha metamorfosat per acollir-hi una cinquantena d’obres del pintor francès, que dialoguen amb les d’altres artistes a qui va influir  

La primera impressió que es té en entrar a la sala on s’exposa Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura és la d’un laberint obert, sense envans, en què una munió d’espectadors bull al voltant dels quadres, que semblen flotar més enllà dels que es troben a les parets perimetrals. El disseny expositiu no és casual. Començant per les lletres retallades en relleu del títol —una picada d’ullet al treball amb tisores de l’artista els darrers anys de la seva vida—, la sala del CaixaForum s’ha metamorfosat per acollir-hi una cinquantena d’obres del gran explorador del color.

Una de les marques d’estil que identifica l’art d’Henri Matisse (1869-1954), tot i la pluralitat de tècniques que va adoptar, és que sovint el fons és més important que els objectes o les figures que l’habiten. Els colors semblen inundar tot l’espai, l’aplanen en una bidimensionalitat que engoleix models, natures mortes, brodats, quadres i mobles, tot creant una profunditat vibrant. Aquest gran nom de la pintura moderna i precursor de l’art contemporani no volia representar la realitat, sinó les relacions entre les coses en l’espai pictòric. Tant allò que es mou com el que commou en molts dels seus olis és el color i el fons que embolcalla unes figures sovint fixades en un estatisme escultòric. A l’exposició, comissariada per Aurélie Verdier, se’n poden veure alguns exemples, com ‘Gran inte­rior vermell’ (1948) o ‘Figura decorativa sobre fons ornamental’ (1925). En aquest darrer, la catifa i el fons de la paret, animada pels arabescos florals, competeixen pel protagonisme amb la figura humana. Matisse, un dels primers artistes a interessar-se per tradicions artístiques no occidentals, capgirà el paper marginal que els objectes decoratius tenien en l’art d’Occident.

Oriünd d’un poble del nord de França, va deixar enrere la pintura acadèmica apresa a l’École de Beaux-Arts de París i la còpia dels mestres antics del Louvre per una cerca de la llum a través del color que el va dur a viatjar a diferents indrets i a renovar-se constantment. De les costes de Bretanya a les de Marsella, Saint-Tropez i Niça; de Còrdova i Granada a Algèria i el Marroc. Amb cada viatge, els tons de la seva paleta es tornaven més incandescents i el seu art, més modern com més bevia de diferents tradicions antigues. Els ecos de l’art romànic i bizantí ressonen en el hieratisme del retrat de la seva filla a ‘Marguerite au chat noir’ (1910), i el descobriment de les arts de l’islam es fa notar en els brodats i gerros que s’enduia al seu estudi i que reapareixen en moltes de les seves obres. Amb més de seixanta anys, el pintor s’embarcà en un darrer gran viatge als antípodes amb parades a Nova York, San Francisco, Nova Zelanda i destí final Tahití, a la Polinèsia francesa. Però a l’exposició viatgem per l’obra de Matisse d’una altra manera. Tot i que el títol —“Can Matisse”— podria fer esperar una exposició monogràfica dedicada a aprofundir en les fites pictòriques del mestre francès, l’èmfasi es troba més aviat en el diàleg amb artistes a qui va influir o amb qui comparteix descobertes, com ara Pierre Bonnard, Le Corbusier, Natàlia Gontxarova, Anna-Eva Gergman o Kees van Dongen, a més d’un seguit d’artistes contemporanis que li reten homenatge al final de l’exposició. De fet, la meitat d’obres de Chez Matisse són d’altres artistes. Es tracta, doncs, d’una exposició coral, si bé organitzada al voltant de la recerca inesgotable del francès per defugir la repetició de fórmules. És interessant que entre la cinquantena d’obres d’altres artistes hi figurin, en pla d’igualtat amb els seus homòlegs masculins, les de dones com Sonia Delaunay o Baya, una jove pintora algeriana que amb només setze anys podria haver influït Matisse a ‘Natura morta amb magnòlia’ (1941). La rivalitat amb Picasso s’explica amb l’homenatge que aquest li va fer amb una natura morta en tons turqueses que és deutora d’una amb taronges pintada vint anys abans per Matisse i que era propietat de Picasso.

A Chez Matisse no es pot experimentar el goig que produeix contemplar l’alegria de colors en moviment de ‘La joia de viure’ (1905-1906) o de ‘La dansa’ (1910), ni extasiar-se amb la inundació del roig i el rosa a ‘L’estudi vermell’ (1911) i ‘L’estudi rosa’ (1911), ni admirar els tons verds, taronges i blaus del rostre de la ‘Dona amb barret’ (1905), que li va valdre que un crític l’inclogués a la nòmina dels fauves. Són alguns dels títols que van encimbellar Matisse com a revulsiu de l’art modern i que es poden associar més amb la idea de “llegat d’una nova pintura”. Però la majoria d’aquests quadres són als Estats Units, i l’exposició del CaixaForum s’ha fet tot aprofitant el tancament temporal del Centre Pompidou, que compta amb una gran col·lecció, sobretot del Matisse de la Primera Guerra Mun­dial. Són obres fosques en què el negre hi té un paper fonamental i es repeteix el motiu d’una finestra entreoberta cap a un exterior llòbrec. A ‘Cap blanc i rosa’ (1914), Matisse reprèn amb línies geomètriques el retrat de la seva filla Marguerite, ara només identificable pel collaret amb què sempre la retratava i que amagava l’abisme d’una traqueotomia. Un dels quadres més enigmàtics és ‘Porta-finestra a Cotlliure’ (1914), en què el marc dona a una superfície negra que nega la possibilitat de cap paisatge. Matisse no el va acabar mai ni el va signar, però el va conservar tota la vida a l’espera de saber com continuar.

També hi trobem dues de les obres més icòniques del primer i del darrer Matisse. D’una banda, el cèlebre i acolorit quadre neoimpressionista ‘Luxe, calma i voluptuositat’ (1904); de l’altra, la sèrie ‘Jazz’ (1947). La darrera dècada de la seva vida aventurera Matisse la va passar postrat al llit. Convertit en una de les figures hieràtiques que havia pintat anys abans, va inventar una nova tècnica tota impuls i color, la del guaix retallat. A ‘Jazz’ no hi ha rastre de dolor ni d’amargor, tot és celebració del moviment, amb figures que evoquen el món del circ. Pura pirueta.

 EL PAÍS