S’acaba d’estrenar a HBO la sèrie Ravalejar, un retrat molt dur d’una Barcelona que lluita per sobreviure entre la misèria, la delinqüència, el narcotràfic, a través de la historia (real) d’una família (la del director, Pol Rodríguez) que va haver de lluitar contra el desnonament del seu restaurant centenari. Enric Auquer (Rupià, Baix Empordà, 37 anys) interpreta un dels fills de la família, l’Àlex, que ho intenta tot per evitar el desastre.
En un moment dolç de la seva carrera, l’actor protagonitza una sèrie sobre el desnonament real del restaurant Can Lluís
S’acaba d’estrenar a HBO la sèrie Ravalejar, un retrat molt dur d’una Barcelona que lluita per sobreviure entre la misèria, la delinqüència, el narcotràfic, a través de la historia (real) d’una família (la del director, Pol Rodríguez) que va haver de lluitar contra el desnonament del seu restaurant centenari. Enric Auquer (Rupià, Baix Empordà, 37 anys) interpreta un dels fills de la família, l’Àlex, que ho intenta tot per evitar el desastre.
Pregunta. Ha estat en diverses protestes ciutadanes donant suport a gent que havia de ser desnonada. La proposta li ve com l’anell al dit…
Resposta. Quan la teva feina es troba en un moment d’abundància de cine i sèries de ficció, sovint per encàrrec, entreteniment pur i dur, i t’arriba aquest projecte tan seriós, amb un contingut polític molt gran i amb molt de talent, s’agraeix. Això costa molt de trobar. I connecta una mica amb la meva idea de fer militància amb la feina, on moltes vegades has de fer renúncies ideològiques, esclar: no soc director, ni escriptor, ni pintor. Soc actor.
P. Li és més fàcil interpretar l’Àlex?
R. No, no hi té res a veure. Em costa menys fer la promoció de la sèrie, això sí, la faig més a gust.
P. S’han enquistat més de dos mesos al Raval. Com us ha acollit?
R. Al principi la gent anava despistada: “¿Se puede comer?”, preguntaven. Esclar, veien un restaurant… “Obriu un restaurant nou? Quina il·lusió!” De seguida molta gent es va apuntar per fer d’extra. Hem estat en un edifici al final del carrer Carretes que estava buit; el van llogar i van construir una cosa semblant a Can Lluís [a la sèrie, Can Mosques]. El més xulo de la sèrie era que buscava una narrativa, molt de documental, fins i tot pixelant després les cares de la gent que passava pel carrer. Juguem amb aquesta convenció que passa a ser una idea política: mostrar una identitat. Hi ha molta veracitat circulant per la pantalla.
La sèrie visibilitza injustícies que estan passant, sense criminalitzar la pobresa
P. No és un barri fàcil.
R. Vaig dir que era l’únic lloc a Barcelona on els nens corren sols pel carrer i se’m va criticar molt. És evident que al Raval hi ha una problemàtica molt grossa. Crec que a la gent del Raval no hi ha bons o dolents, hi ha misèria i persones que no en tenen per sobreviure. I és un contrast que en el barri més perillós els nens tinguin més llibertat, això és cultural.
P. Fins a quin punt és important que estigui basada en l’experiència real del director?
R. La gent ho pot veure i pot canalitzar la reacció de la família del Pol (que no és una excepció, hi ha molta gent que ho ha patit). És una manera de visibilitzar injustícies que estan passant, sense criminalitzar la pobresa.
P. I és una lliçó d’economia.
R. És interessant. La premissa de la sèrie és molt macabra. Evidentment és: “Benvinguts al capitalisme”. I ho penses fredament i dius: que heavy que tinguem unes lleis que permeten que un fons d’inversió de fora que gestiona tot de capitals de gent rica, a la qual vol fer guanyar més diners, pugui venir aquí i especular amb el nostre habitatge, amb les nostres maneres de sobreviure, amb les nostres dinàmiques de barri, amb la nostra vida, no? De manera que pot tensionar el que paguem nosaltres pel nostre habitatge i fer fora d’un edifici tot de gent que fa anys que viu allà. Doncs de cop i volta, els personatges de la sèrie es plantegen: si un pis, un bloc de pisos, és un actiu econòmic, del qual treuen beneficis els fons d’inversió, com fer que no sigui rendible? Doncs canvien el pany dels pisos buits i els venen perquè els okupin. I s’arriba a la perversió… fins on arribem per 50.000 euros més? No culpabilitzo ningú. La por de poder ser exclosos de la societat fa pànic, i s’arriben a fer coses molt heavys. Aquesta és la lluita del futur de Barcelona: o canviem les lleis, o fem que a Barcelona no sigui rendible venir a especular amb l’habitatge de ningú.
P. Es pot aconseguir?
R. Saltant-se les lleis. Les lleis emparen 100% l’especulació immobiliària. Si vols lluitar contra això, o fas canviar les lleis o fas coses que tensionin, et fiques en llocs on et saltes les lleis.
Les directores catalanes han inventat un nou registre de maneres d’explicar, un cine molt narratiu, històries des d’un lloc molt íntim, molt bonic
P. Al documental La bodega d’en Rafel, de Carlos Prieto, un cas molt semblant al de Can Lluís, es deia que la societat no és prou rebel.
R. Quan la desigualtat cada vegada és més gran, tot plegat acaba petant. Jo confio en la gent. Crec que hi ha una utopia possible, un lloc on agafar-nos, fer militància, hi ha el Sindicat de Llogateres, i a cada barri organitzacions que totes juntes poden fer coses. La situació és macabra: la gent que té pisos es guanya la vida tenint pisos…
P. La sèrie és mol local, però a la vegada global…
R. Té una dimensió internacional brutal. Parla d’un conflicte d’arreu, per això vam anar a la Berlinale. Estic orgullós que l’haguem fet aquí. Fem cine polític i social amb un thriller molt apassionant, molt erotitzat: és molt sexi, en el sentit que és innovador, té una música brutal, connecta amb molts tipus de públic.
P. El retrat que surt del barri és real?
R. Jo mai havia vist Barcelona retratada d’una manera tan autèntica. Hi és, l’he vista, me la crec. Hi veig les tensions al Raval per l’especulació, que genera la misèria. La misèria porta a fer coses que en la societat del benestar molesten la gent: robatoris, inseguretat, arriscar-se a anar a la presó per subsistir o per pagar-se unes drogues perquè estan desesperats. Tot ve de la cronificació de la pobresa. Si l’Estat no es fa càrrec de la desigualtat, arriben unes màfies que es fan càrrec d’aquest espai. El que no es pot assumir és que es criminalitzi la gent pobre.
P. Amb altres problemàtiques, l’habitatge afecta altres barris de Barcelona.
R. Jo visc en una cantonada del Born on ja no puc anar pel carrer en bici perquè els carrerons estan massificats. I tenim tots aquests expats que teletreballen, juguen a vòlei a la platja, amb els seus grupets, els seus cafès, i paguen 4.000 euros per un lloguer i els importa poc perquè en guanyen 12.000. És horrorós. Negocis que tanquen, botigues que es van homogeneïtzant. Restaurants sense menús. He viscut en molts llocs de Barcelona, al Born no fa tant que hi soc, però no aguantaré gaire temps més.
He viscut en molts llocs de Barcelona, al Born no hi porto tant, però és horrorós, no hi aguantaré gaire temps més
P. No té xarxes socials.
R. En vaig tenir durant sis mesos, però les vaig deixar. Em va molt bé perquè no llegeixo els comentaris d’odi que sé que genero cada vegada que surto, perquè parlo. Ni likes d’un món que no és el que m’envolta. La vida és més fàcil. Tot i així, miro molt més el mòbil del que m’agradaria.
P. Ha arribat al punt de la seva carrera que té el privilegi de poder dir que no a un projecte?
R. Tinc la sort de poder dir que no a moltes coses. És que hi ha moltes coses molt dolentes. No hi ha tantes coses realment bones. N’hi ha de passables… i de dolentes espero que no necessiti fer-ne cap. Una altra cosa és el teatre, que és la meva gran passió. Però costa molt trobar temps.
P. Fa més d’un any que vau rodar Ravalejar. Què ha fet?
R. Cronos, una pel·li sobre els atemptats de la Rambla, dirigida per Fernando González Molina. Faig del poli que va portar la zona zero, el centre de comandament… A partir d’un estudi periodístic, tot el que va passar minut a minut. La que farien els americans amb l’11-S: com va actuar la policia. S’estrena al setembre. I la setmana passada vam acabar el rodatge d’una sèrie a Movistar+ sobre els cooperants catalans que van ser segrestats per Al Qaeda. No en puc parlar.
P. L’audiovisual català està en el seu millor moment?
R. Som els putos amos. El cinema català i de tot Espanya: Sorogoyen, Almodóvar, Laxe, l’Elena Martín… I és molt important el que han fet les directores catalanes: Carla Simón, Aina Clotet, ara, Elena Martín, Judith Colell, esclar, Irene Moray, Celia Rico (que no és d’aquí), Clàudia Costafreda, i més. Es van inventar un nou registre de maneres d’explicar, un cine molt narratiu, històries explicades des d’un lloc molt íntim, molt bonic. Ara ha d’evolucionar cap a un altre lloc. Ja hi ha una dinàmica… (és una intuïció meva, eh?), vull dir que el cine tingui molt de cine: no una càmera i prou: poesia visual, aprofitar totes les possibilitats que dona el cine. Costa molt sortir d’això, perquè els directors són conservadors amb allò que funciona.
P. Hi ha talent, doncs?
R. Està ple, ple, ple de talent. És molt fàcil trobar talent. Els que treballem, per res som els millors actors de Catalunya, som els que hem tingut la sort d’estar on estàvem i seguir aprenent. A veure, jo em sento dotat per a aquesta feina, trobo que se’m dona bé. No em sento un impostor, sinó que aquest és el meu ofici i se m’ha donat l’oportunitat d’anar-lo aprenent mentre el faig.
EL PAÍS
