Ara fa un any que va obrir, després de cinc anys de treballs de restauració, l’església barroca de Sant Sever, al costat de la catedral, allà al carrer estret del mateix nom, amb la seva difícil perspectiva que gairebé no permet veure-la. Tot just el relleu de la façana, amb la seva poderosa cornisa amb frontó. L’església va ser construïda a principi del segle XVIII, entre 1699 i 1708, per Jaume Arnaudies, que va traçar-ne la planta. Darrerament, amb el coronament de la torre de la Sagrada Família, han transcendit les seves dimensions imponents, i, potser com un acte reflex, ens sentim captivats per aquest temple de no més de 200 metres quadrats i per les seves proporcions elegants.
Ara que veiem les dimensions imponents de la Sagrada Família, ens sentim captivats per les proporcions elegants d’aquest temple
Ara fa un any que va obrir, després de cinc anys de treballs de restauració, l’església barroca de Sant Sever, al costat de la catedral, allà al carrer estret del mateix nom, amb la seva difícil perspectiva que gairebé no permet veure-la. Tot just el relleu de la façana, amb la seva poderosa cornisa amb frontó. L’església va ser construïda a principi del segle XVIII, entre 1699 i 1708, per Jaume Arnaudies, que va traçar-ne la planta. Darrerament, amb el coronament de la torre de la Sagrada Família, han transcendit les seves dimensions imponents, i, potser com un acte reflex, ens sentim captivats per aquest temple de no més de 200 metres quadrats i per les seves proporcions elegants.
Asseguts allà, el temps és lleuger. Una sola nau amb volta i contraforts, encaixada entre dues peces integrades en la composició de la façana, que allotgen diferents dependències i una propietat de la Comunitat de Beneficiaris de Sant Sever, un col·lectiu al servei de la catedral de Barcelona que compartia aquest espai de culte amb la ciutadania. Tota l’atenció es concentra en la nau, que aprofita els contraforts per allotjar quatre capelles, dues a cada costat, que preparen l’arribada al presbiteri.
En el primer fragment de la nau, el cor, i a l’extrem oposat, l’altar i el retaule, obra de Pere Costa, que domina espacialment la nau entera. L’or emprat al retaule, les galeries, les capelles laterals i les claus de volta, els esgrafiats en colors groc de Nàpols i blanc, amb motius florals, aus i querubins que decoren la volta, els murs, les pilastres i els arcs, són bonics i festius, com quan els carrers es guarneixen pel Corpus, i tenyeixen l’atmosfera d’una lluminositat serena que completen els altars, les galeries, l’orgue i les dues portes laterals del presbiteri. Aquestes són dues veritables “façanes” amb una sòbria composició clàssica formada per les dues parelles de columnes corínties, els panys amb les dues pintures de Joan Gallart i les galeries superiors allargassades, tancades amb les gelosies d’orfebreria de Jeroni Escarabatxeres acabades amb plata daurada.
Si bé el carrer no permet tenir una perspectiva sobre la façana i tan sols hi ofereix un escorç, en entrar a la nau, tot i la seva reduïda dimensió, ens adonem que la perspectiva és a l’interior. És com si el carrer ens hagués preparat, i entrar-hi és una sorpresa precisament pel fet de trobar-hi aquest espai quasi urbà, reforçat per les galeries semblants a miradors, que aporten certa escenografia urbana, i al final el retaule major ressaltat per la profunditat aconseguida pel rerefons pintat sobre el mur de l’absis, que amplifica la seva exuberant composició, “guardada” a esquerra i dreta per l’elegant arquitectura de les dues portes bessones amb reixes.
Restauracions com aquesta, sobre un edifici miraculosament salvat de la destrucció de la Guerra Civil, serveixen per adonar-nos de les capes que trobem en edificis així. Capes que apareixen conversant amb l’arquitecte de la catedral responsable de la restauració, Joan Claudi Minguell, moltes i diferents capes, cada una mostrant els materials de les diferents èpoques, dels gustos estètics d’anys passats, dels canvis en la litúrgia o de les decisions preses en anteriors restauracions, algunes d’elles testimoniades per inscripcions aparegudes en antigues bigues i especialment per les capes d’or, pintura, estuc i les tècniques emprades, tot apuntalant la idea que els edificis són documents, i alguns de més de 300 anys, com aquest.
Aquests dies i els que vindran, l’arquitectura és i serà present de manera insistent, vestida amb adjectius pràctics, funcionals, sostenibles i descarbonitzats, de nuesa, de nova materialitat i transparència, però malgrat les seves raons i la consciència social, alguns trobaran a faltar alguna cosa com aquesta petita nau, que s’eixampla amb ànima de ciutat i ofici d’escenografia, engalanada amb decoracions florals de colors, i ens farà pensar que no utilitzem la paraula “bonic”. Potser perquè no descriu els edificis actuals.
EL PAÍS
