Els abusos contra les dones no passen mai de moda. Tant fa quan llegeixis això. Bàrbara Mestanza ha escrit i dirigit Tallar-se un peu amb una motoserra inspirant-se en el cas real d’un director de teatre català acusat d’abusos i males pràctiques per diverses dones. Els articles al diari, les cartes de suport signades pels amics, el factor generacional, la cultura de la cancel·lació… L’autora posa tots aquests elements a la coctelera per explicar-nos la història de dues periodistes que, després de la publicació del cas, es veuen sorpreses per l’intent de suïcidi del director. La posada en escena és monocromàtica: tot de vermell sang, vermell menstruació. Albert Ventura ha dissenyat un espai abstracte, entapissat de vermelló, i Sergio Gracia ho il·lumina tot amb dramatisme i un punt d’ironia.
Bàrbara Mestanza s’inspira en el cas real d’un director de teatre català acusat d’abusos en aquesta comèdia que qüestiona tant la cancel·lació dels culpables com la hipotètica reparació de les víctimes
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
Bàrbara Mestanza s’inspira en el cas real d’un director de teatre català acusat d’abusos en aquesta comèdia que qüestiona tant la cancel·lació dels culpables com la hipotètica reparació de les víctimes
Els abusos contra les dones no passen mai de moda. Tant fa quan ho llegeixis. Bàrbara Mestanza ha escrit i dirigit Tallar-se un peu amb una motoserra inspirant-se en el cas real d’un director de teatre català acusat d’abusos i males pràctiques per diverses dones. Els articles al diari, les cartes de suport signades pels amics, el factor generacional, la cultura de la cancel·lació… L’autora posa tots aquests elements a la coctelera per explicar-nos la història de dues periodistes que, després de la publicació del cas, es veuen sorpreses per l’intent de suïcidi del director. La posada en escena és monocromàtica: tot de vermell sang, vermell menstruació. Albert Ventura ha dissenyat un espai abstracte, entapissat de vermelló, i Sergio Gracia ho il·lumina tot amb dramatisme i un punt d’ironia.
Mestanza apareix, com una guerrera medieval, amb un modelet diví creat per Néstor Reina: Joana d’Arc amb lluentons, preparada per a la catifa vermella. No acabo d’entendre el trajo platejat de Rosa Boladeras, magnífica com sempre, en el paper de la subdirectora del diari. La dramaturga vol introduir massa elements en la trama, i l’acumulació acaba perjudicant el muntatge. El seu característic humor millennial (referències a Rihanna, Timothée Chalamet o David Bustamante) combina el monòleg a l’estil d’Angélica Liddell amb una trama gairebé televisiva. La comèdia funciona, especialment per la gràcia innata de Boladeras, i la prometedora introducció de la filla del director s’acaba convertint en un acudit. Júlia Molins és l’actriu perfecta per encarnar aquesta jove que, com una princesa fora del temps i del lloc, combina la síndrome d’Electra amb les daddy issues.
El muntatge és excessivament llarg (dues hores), i l’encerta quan es posa a la pell de qui normalment no té veu. El monòleg de Boladeras posseïda pel director demostra per què molts homes no entenen, encara ara, el que és un abús. Mestanza dispara igualment contra les feministes enfadades i les actrius sense feina, i qüestiona tant la cancel·lació dels culpables com la hipotètica reparació de les víctimes. El color vermell de l’espectacle i el seu to de conte medieval poden contenir restes de sang: la menstruació és la cancel·lació mensual de la vida. El predíctor també és una arma.
Text i direcció: Bàrbara Mestanza.
Intèrprets: Rosa Boladeras, Bàrbara Mestanza i Júlia Molins.
Sala Beckett. Barcelona. Fins al 8 de febrer.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS
