Quin és el futur del Teatre Principal?

L’edifici en qüestió és objecte d’una discussió sobre el seu futur, després de la primera intenció de quedar-se’l el Liceu per ampliar les seves activitats i, més tard, abandonant la idea adduint dificultats tècniques. S’ha de dir que, potser, en casos com aquest les activitats haurien d’acoblar-se a l’edifici i no a l’inrevés. La realitat és que el Teatre Principal quedarà altre cop abandonat i exposat a activitats banals; així, la Rambla i la ciutat perdran novament una ocasió per reendreçar la vida d’aquest passeig. Tampoc podem deixar passar l’ocasió de parlar de la importància i el paper de l’arquitectura dels edificis d’aquest carrer únic, enfront de les obres de l’actual reforma. No faltaran aquells que, com en altres ocasions, menystindran aquest edifici del XIX i la seva façana, molts cops ignorants del seu valor i donant coartades a intervencions, i també n’hi haurà d’altres que pensaran en la despesa d’una intervenció adequada a l’edifici. No puc dir gaire sobre el seu ús futur, més enllà de la meva simpatia per un destí escènic més que no pas els que l’acostin a un nou Maremagnum. Així que l’únic que puc fer és donar alguns apunts sobre l’edifici, amb l’esperança que ajudi a no esguerrar-lo amb el que s’hi faci.

Al meu entendre, hi ha dues coses destacables en aquest edifici, i les dues estan estretament relacionades. Una és la seva façana, però no la “façana de paper”, podríem dir, que és com solem referir-nos habitualment a aquesta part dels edificis, considerant-la com una làmina digna de ser emmarcada. Vull dir la façana en el seu gruix absolut, que inclou les crugies pròximes, i que podríem veure amb el seu embalum com el resultat de l’empenta exercida per la sala i la cúpula, que ens fa pensar en un d’edifici “prenyat”, produint una corba que recorda el Palaz­zo Massimo alle Colonne, i que és el que subratlla millor la continuïtat de la façana del passeig. Aquesta façana està lligada a la Rambla com potser cap altre edifici hi està. Tota ella és un exercici d’imbricació amb el carrer. La corba de la façana és també la rèplica inversa de l’eixamplament de la plaça Frederic Pitarra, a l’altra banda. El seu paper en la perspectiva baixant per aquesta part de la Rambla, obligant a qui passeja a “ballar” amb ella i deixar en suspens el “descobriment de Colom” sobre la seva columna, és exemplar.

Les deformacions són sempre inquietants i serveixen per veure-les com la interpretació de la regla que contenen; són literalment “el model” deformat. A l’exterior es comporten com alguna cosa lleument deformada, però mantenint les regles de la composició, i a l’interior s’espavilen per encabir totes les parts amb la idea que potser el qui les visiti no s’adonarà en absolut de la forma de la planta del conjunt. De fet, es confia en la “sorpresa” que produirà quan algú entri a la cúpula per exemple, i des de fora res feia pensar que es trobaria amb una cosa així. Apel·la al cor i no al cervell. La confiança de la façana per posar ordre a l’interior s’estén a l’Arc del Teatre, convertint la darrera porta del teatre en la boca d’un carrer. Tot aquest affaire sobre el seu ús reclama diverses coses: una és tractar-lo com un edifici que encara és un exemple per a l’arquitectura contemporània, per la manera d’endreçar l’interior, semblant a una terrine, enfront de l’organització racional de les plantes contemporànies habituals. I una altra és que, en edificis així, potser tant les normatives com les aspiracions haurien d’ajudar al manteniment i no a la posada al dia a qualsevol preu. Això inclou també l’estat de conservació: un edifici amb vocació escènica hauria d’incorporar com a mèrit les ferides d’incendis i altres vicissituds, perquè són part del tarannà teatral i tenen un valor que els edificis nous de trinca no tindran mai.

Seguir leyendo

 L’edifici de la Rambla podria acollir l’ampliació del Liceu, però quedarà abandonat i exposat a activitats banals  

ART I ARQUITECTURA

Crítica

Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

L’edifici de la Rambla podria acollir l’ampliació del Liceu, però quedarà abandonat i exposat a activitats banals

L’edifici en qüestió és objecte d’una discussió sobre el seu futur, després de la primera intenció de quedar-se’l el Liceu per ampliar les seves activitats i, més tard, abandonant la idea adduint dificultats tècniques. S’ha de dir que, potser, en casos com aquest les activitats haurien d’acoblar-se a l’edifici i no a l’inrevés. La realitat és que el Teatre Principal quedarà altre cop abandonat i exposat a activitats banals; així, la Rambla i la ciutat perdran novament una ocasió per reendreçar la vida d’aquest passeig. Tampoc podem deixar passar l’ocasió de parlar de la importància i el paper de l’arquitectura dels edificis d’aquest carrer únic, enfront de les obres de l’actual reforma. No faltaran aquells que, com en altres ocasions, menystindran aquest edifici del XIX i la seva façana, molts cops ignorants del seu valor i donant coartades a intervencions, i també n’hi haurà d’altres que pensaran en la despesa d’una intervenció adequada a l’edifici. No puc dir gaire sobre el seu ús futur, més enllà de la meva simpatia per un destí escènic més que no pas els que l’acostin a un nou Maremagnum. Així que l’únic que puc fer és donar alguns apunts sobre l’edifici, amb l’esperança que ajudi a no esguerrar-lo amb el que s’hi faci.

Al meu entendre, hi ha dues coses destacables en aquest edifici, i les dues estan estretament relacionades. Una és la seva façana, però no la “façana de paper”, podríem dir, que és com solem referir-nos habitualment a aquesta part dels edificis, considerant-la com una làmina digna de ser emmarcada. Vull dir la façana en el seu gruix absolut, que inclou les crugies pròximes, i que podríem veure amb el seu embalum com el resultat de l’empenta exercida per la sala i la cúpula, que ens fa pensar en un d’edifici “prenyat”, produint una corba que recorda el Palaz­zo Massimo alle Colonne, i que és el que subratlla millor la continuïtat de la façana del passeig. Aquesta façana està lligada a la Rambla com potser cap altre edifici hi està. Tota ella és un exercici d’imbricació amb el carrer. La corba de la façana és també la rèplica inversa de l’eixamplament de la plaça Frederic Pitarra, a l’altra banda. El seu paper en la perspectiva baixant per aquesta part de la Rambla, obligant a qui passeja a “ballar” amb ella i deixar en suspens el “descobriment de Colom” sobre la seva columna, és exemplar.

Les deformacions són sempre inquietants i serveixen per veure-les com la interpretació de la regla que contenen; són literalment “el model” deformat. A l’exterior es comporten com alguna cosa lleument deformada, però mantenint les regles de la composició, i a l’interior s’espavilen per encabir totes les parts amb la idea que potser el qui les visiti no s’adonarà en absolut de la forma de la planta del conjunt. De fet, es confia en la “sorpresa” que produirà quan algú entri a la cúpula per exemple, i des de fora res feia pensar que es trobaria amb una cosa així. Apel·la al cor i no al cervell. La confiança de la façana per posar ordre a l’interior s’estén a l’Arc del Teatre, convertint la darrera porta del teatre en la boca d’un carrer. Tot aquest affaire sobre el seu ús reclama diverses coses: una és tractar-lo com un edifici que encara és un exemple per a l’arquitectura contemporània, per la manera d’endreçar l’interior, semblant a una terrine, enfront de l’organització racional de les plantes contemporànies habituals. I una altra és que, en edificis així, potser tant les normatives com les aspiracions haurien d’ajudar al manteniment i no a la posada al dia a qualsevol preu. Això inclou també l’estat de conservació: un edifici amb vocació escènica hauria d’incorporar com a mèrit les ferides d’incendis i altres vicissituds, perquè són part del tarannà teatral i tenen un valor que els edificis nous de trinca no tindran mai.

Más información

 EL PAÍS