Cada setmana condueixo unes quantes hores, així que fa temps que provo pòdcasts per fer-me companyia. He escoltat recomanacions d’amigues i coses a l’atzar, he triat produccions guiant-me per la casa que les fa. Sovint n’aguanto un parell de capítols i després me’n canso (potser el problema és meu). També em passa que els que més m’interessen són en llengües estrangeres, cosa que és una murga, perquè m’exigeix parar una atenció extra i sempre et pot tocar un mortificador accent de Saxònia o un cineasta amb la veu rogallosa. He descobert també que molts pòdcasts catalans són una conversa una mica d’estar per casa o que els costa sortir del plantejament superficial, que entenc perfectament que és exigible per tenir un mínim èxit.
Els pòdcasts em són útils sobretot com a eina intel·lectual per preparar xerrades i monòlegs, i per omplir les meves excessives llacunes de coneixement. Aquesta setmana, arran d’informar-me sobre Thomas Ostermeier, he descobert Alles gesagt? (Tot dit?), una producció del diari alemany Die Zeit que roda des del 2018, on fan unes entrevistes que ells mateixos qualifiquen d’“inacabables”.
El format és el següent: el cap de redacció i el director editorial del diari entrevisten una persona rellevant fins que l’entrevistat decideix parar-ho en sec, cosa que fa pronunciant una paraula clau. Aquest funcionament recorda la “paraula de seguretat” de les pràctiques BDSM, on se’n fa servir una per demanar a l’altre que s’aturi; la metàfora és evident: també les entrevistes tenen alguna cosa de sadomasoquisme, de submissió, de vulnerabilitat. Per Alles gesagt? han passat personalitats de tota mena: astronautes, polítics, actrius, lingüistes, youtubers. També tenen alguns episodis en anglès, com el d’Ian McEwan, que segur que escoltaré.
Durant l’entrevista de vegades dinen —se senten els coberts, les glotis empassant— o algú s’aixeca per anar al lavabo. L’oient té la sensació de ser un espia. El fet que se sàpiga quan comença però no quan acaba fa que la durada dels episodis sigui molt variada; el més curt dura dotze minuts (l’entrevistat la va cagar i va dir la paraula de seguretat sense voler), el més llarg gairebé deu hores. M’encanta aquest abús; després de tantes hores acabes tenint una agradable sensació de familiaritat, o fins i tot de tendresa cap a l’entrevistat. No entren gaire en temes polèmics: no els eviten, però no violenten (al capdavall, corren el perill que la persona se senti massa fuetejada i aturi l’entrevista), i també això em sembla una virtut, perquè permet que l’entrevistat s’expliqui en els seus propis termes.
És, en definitiva, un pòdcast que ho tindria tot per ser indigerible, i tanmateix l’he escoltat tant de gust que pensava que m’agradaria molt que fóssim un país on fer una cosa així tingués sentit. Però potser és un biaix perceptiu meu, i no és tan bo. Per què el que ve de fora sempre ens sembla millor: perquè de veritat és millor o perquè tenim l’autoestima col·lectiva per terra?
Perquè de veritat és millor o perquè tenim l’autoestima col·lectiva per terra?
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado
Perquè de veritat és millor o perquè tenim l’autoestima col·lectiva per terra?
Cada setmana condueixo unes quantes hores, així que fa temps que provo pòdcasts per fer-me companyia. He escoltat recomanacions d’amigues i coses a l’atzar, he triat produccions guiant-me per la casa que les fa. Sovint n’aguanto un parell de capítols i després me’n canso (potser el problema és meu). També em passa que els que més m’interessen són en llengües estrangeres, cosa que és una murga, perquè m’exigeix parar una atenció extra i sempre et pot tocar un mortificador accent de Saxònia o un cineasta amb la veu rogallosa. He descobert també que molts pòdcasts catalans són una conversa una mica d’estar per casa o que els costa sortir del plantejament superficial, que entenc perfectament que és exigible per tenir un mínim èxit.
Els pòdcasts em són útils sobretot com a eina intel·lectual per preparar xerrades i monòlegs, i per omplir les meves excessives llacunes de coneixement. Aquesta setmana, arran d’informar-me sobre Thomas Ostermeier, he descobert Alles gesagt? (Tot dit?), una producció del diari alemany Die Zeit que roda des del 2018, on fan unes entrevistes que ells mateixos qualifiquen d’“inacabables”.
El format és el següent: el cap de redacció i el director editorial del diari entrevisten una persona rellevant fins que l’entrevistat decideix parar-ho en sec, cosa que fa pronunciant una paraula clau. Aquest funcionament recorda la “paraula de seguretat” de les pràctiques BDSM, on se’n fa servir una per demanar a l’altre que s’aturi; la metàfora és evident: també les entrevistes tenen alguna cosa de sadomasoquisme, de submissió, de vulnerabilitat. Per Alles gesagt? han passat personalitats de tota mena: astronautes, polítics, actrius, lingüistes, youtubers. També tenen alguns episodis en anglès, com el d’Ian McEwan, que segur que escoltaré.
Durant l’entrevista de vegades dinen —se senten els coberts, les glotis empassant— o algú s’aixeca per anar al lavabo. L’oient té la sensació de ser un espia. El fet que se sàpiga quan comença però no quan acaba fa que la durada dels episodis sigui molt variada; el més curt dura dotze minuts (l’entrevistat la va cagar i va dir la paraula de seguretat sense voler), el més llarg gairebé deu hores. M’encanta aquest abús; després de tantes hores acabes tenint una agradable sensació de familiaritat, o fins i tot de tendresa cap a l’entrevistat. No entren gaire en temes polèmics: no els eviten, però no violenten (al capdavall, corren el perill que la persona se senti massa fuetejada i aturi l’entrevista), i també això em sembla una virtut, perquè permet que l’entrevistat s’expliqui en els seus propis termes.
És, en definitiva, un pòdcast que ho tindria tot per ser indigerible, i tanmateix l’he escoltat tant de gust que pensava que m’agradaria molt que fóssim un país on fer una cosa així tingués sentit. Però potser és un biaix perceptiu meu, i no és tan bo. Per què el que ve de fora sempre ens sembla millor: perquè de veritat és millor o perquè tenim l’autoestima col·lectiva per terra?
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
EL PAÍS
