Miki Esparbé (Manresa, 41 anys) acaba de tornar de Madrid, on ha estat a la sala Valle Inclán del CDN gairebé dos mesos amb Los nuestros (obra que podrem veure al TNC a la tardor). Aviat tornarà a marxar per reprendre el rodatge dels quatre capítols d’Anatomía de un instante. Ja ha rodat Frontera, de Judit Colell, que s’estrenarà probablement a la tardor. Ara el veiem encara als cines a Wolfgang (extraordinari), la història d’un nen de 10 anys, pianista, amb trastorn de l’espectre autista que s’enfronta a la mort de la seva mare i a la retrobada (trobada, més aviat) amb el seu pare, de qui no ha sabut res en tota la seva vida.
Pregunta. ‘Wolfgang’ és una faula?
Resposta. Pot ser una faula. Tota història, i més quan és una adaptació d’una novel·la per a un públic adolescent, no deixa de ser un conte. Però el que més m’agrada és que és una pel·lícula valenta, perquè no es queda en una capa superficial, sinó que aposta per l’enteniment, l’entesa, les segones oportunitats, l’escolta, l’empatia… per la comunicació.
P. El nen, un geni incomprès, és una prova de foc per a un pare… diguem-ne desentrenat.
R. El pare [el personatge d’Esparbé] està perdudíssim. A més a més, és molt patós. Hi ha un patosisme emocional guapo, aquí. No té eines per comunicar-se amb un nen, menys encara amb un de tan especial com el Wolfgang. Llavors l’arc que dibuixa el pare a la pel·lícula és molt maco. Perquè al principi la paciència i la dedicació que hi posa són exemplars… Una lectura que m’interessa molt és la de tres generacions davant del dol. L’àvia [Àngels Gonyalons], que ve d’un temps que si no es parlava dels problemes no existien; la del pare, que ja comença a obrir-se, desvinculant-nos d’aquella línia; i la dels nens, que ho tenen molt apamat: s’ha de parlar de les coses.
P. El nen dona moltes lliçons, tant al pare com a l’àvia…
R. Totes les lliçons, ens dona. També d’acadèmiques! Però al final acaba donant una lliçó d’empatia, d’enteniment. És un nen molt excepcional que porta els altres a una reflexió molt profunda. I fa que arribem a un punt de trobada.
“M’encanta dirigir. No dic ‘no descarto…‘, no: jo dirigiré, ho tinc claríssim”
P. El guió respecta la novel·la de Laia Aguilar en què es basa?
R. Sí, amb alguna llicència. Era un llibre que va ser lectura obligatòria en algunes escoles. Això fa que es parli de temes com el dol o la gestió de les emocions en una pel·li apta per als nens. Molts amics m’han reconegut que els ha obert una porta a un diàleg que potser no havien tingut encara amb els seus fills. Els meus nebots, petits, van venir a l’estrena. Vaig voler parlar amb ells per explicar-los el que representava el nen de la pel·li… i em van passar la mà per la cara: ells mateixos tenen un company amb espectre autista i ho viuen amb tota naturalitat…
P. Com ha anat rodar amb Jordi Catalán?
R. Ell havia rodat una sèrie amb Oriol Paulo i l’última de Medem [la pel·lícula 8]. Aquesta és la seva primera pel·li de prota i la veritat és que ha anat molt bé. La gran sort va ser tenir Claudia Costas (que també és actriu) fent acompanyament al nen als sets de rodatge. En realitat, el que fan els nens al pati és el mateix que el que fem els actors en un set de gravació: ara soc metge, ara futbolista… I la sort que el Jordi… és molt bèstia.
P. El seu personatge és actor. I això és important en la trama. Hi ha una mica d’homenatge a la professió?
R. Aquesta és una de les llicències respecte de la novel·la. El Javi [Javier Ruiz Caldera, el director] va voler que el pare del nen fos actor i en traiem punta. Hi ha uns quants cameos: Bayona, Carlos Cuevas, Dafnis Balduz, Jordi Oriol… mitja professió! Deixant de banda que és la primera pel·lícula que faig amb la Nausicaa [Bonnín], i es veu que va posar una clàusula al contracte perquè no coincidíssim en el rodatge! [Riu. De fet, els dos personatges no es creuen ni un sol cop.]
P. Era clar que es faria en català?
R. Claríssim. I em fa il·lusió mantenir l’idioma del llibre… A la versió en castellà ens hem doblat a nosaltres mateixos. Com a actor sempre defensaré la versió original, en l’idioma que sigui: no és el mateix interpretar en una sala de doblatge que en un plató o en una plaça o en qualsevol localització de la pel·lícula. Però sent una pel·li que veuran nens petits, l’opció dels subtítols no em sembla la millor.
P. Fa no gaire, costava trobar prou pel·lícules en català per als Gaudí… Què ha passat?
R. Que hi ha hagut ajudes. Hem tornat al pressupost prepandèmia. Hi ha productores que volen rodar en català i ara poden. Es nota. Avui mateix [dijous passat] veia que la pel·li de la Carla Simon l’han seleccionat a Canes. Aquest any passat amb El 47 i Casa en flames ha anat molt bé. Aquest any, Wolfgang està funcionant de meravella…
P. Frontera, de Judit Colell, que ja heu acabat, també és en català…
R. S’estrenarà cap a la tardor. Està basada en fets reals i passa el 1943 en un poblet del Pallars fronterer. L’administrador de la duana s’adona que hi ha un grup de jueus que escapa de l’Holocaust…
P. Vas dirigir un parell de curtmetratges fa anys… No et planteges dirigir?
R. M’encanta dirigir, i ho faré. Em ve molt de gust. Molt. Fa molts anys que vaig fer aquests curts i hi havia un punt d’inconsciència; ara, en posar-hi consciència, resulta que també hi ha un altre llistó. Soc cul inquiet, curiós. La meva vocació és interpretar, per això em poso menys pressió si he d’escriure, dirigir. Ara, amb 41 anys, les coses les faré bé. No dic “no descarto…”, no: jo dirigiré, ho tinc claríssim.
P. Javier Ruiz Caldera ha fet les seves últimes tres pel·lícules amb tu…
R. Sí, però la següent ja no la fa amb mi. És un desgraciat! Ha, ha, ha! La veritat és que sap el que vol i sap que jo sé el que vol. Ens entenem. Amb Wolfgang, amb un nen que comença, va tenir clar que agafaria un partener del nen que fos col·lega i que hi tingués confiança.
P. Amb què es queda: teatre, cine, televisió (si encara es pot dir televisió, en fi…)?
R. Sí, televisió… Potser pantalles, no? Jo encara en dic tele. Són tres llenguatges molt diferents i em quedo amb els tres. El que aprens en un gènere intentes aplicar-ho en l’altre.
“Vam fer ‘El rei borni’ en 17 dies en català i castellà. Dues pel·lis alhora. Una bogeria”
P. Ha estat a la sala Valle Inclán del CDN, a Madrid, amb Los nuestros fins fa una setmana. Com ha anat? La faran al TNC, oi?
R. Sí, cap a la tardor. Los nuestros va d’una família jueva sefardita que es reuneix a Madrid a passar el dol (avel): tota la família una setmana reunida a casa per la mort de l’àvia. Surt el bo i el millor de cada casa: l’amor, l’educació rebuda, l’educació inculcada, l’herència de les arrels, identitat, tradició, tenir o no tenir un fill.
P. Amb Lucía Carballal, la directora (llicenciada a l’Institut del Teatre), també ha repetit…
R. És una de les millors veus de la dramatúrgia a Madrid. Té tot el que jo demano com a actor. Va ser una llàstima que Los pálidos [anterior obra amb els dos] no es fes a Catalunya.
P. Vostè ha treballat molt a teatres de Madrid. Per què no acaba d’encaixar del tot el teatre català a Madrid i viceversa?
R. Tenim paladars diferents. Hi ha alguna cosa de les direccions dels teatres que se’ns escapa… Però, per exemple, Los nuestros és una coproducció i es veurà al TNC, amb el mateix repartiment, per tant en castellà, esclar.
P. Fa com uns 15 anys va començar amb una mica de tot: Pop Ràpid (a TV3), El rei borni al teatre, Barcelona nit d’estiu…
R. Ja veus, els tres registres. En aquella època érem un grup d’inconscients: el Dani [de la Orden, el director de Barcelona nit d’estiu i ara de Casa en flames] ara ho té tot, però llavors sortia de l’ESCAC i va fer com un màster de provatura davant la càmera amb aquella pel·lícula. Ja va fer bé… i li va sortir de conya!
P. I amb Marc Crehuet es devia de cansar de fer El rei borni…
R. [Riu] Vam començar a la Flyhard, vam anar a Madrid, vam fer bolos per Espanya…
P. I van fer la pel·li…
R. I vam fer la pel·li, i tant! Una bogeria, perquè es va filmar en 17 dies i doble: dues pel·lis alhora, un pla en català i un en castellà, així tot… Una tortura, però va anar molt bé.
Miki Esparbé (Manresa, 41 anys) acaba de tornar de Madrid, on ha estat a la sala Valle Inclán del CDN gairebé dos mesos amb Los nuestros (obra que podrem veure al TNC a la tardor). Aviat tornarà a marxar per reprendre el rodatge dels quatre capítols d’Anatomía de un instante. Ja ha rodat Frontera, de Judit Colell, que s’estrenarà probablement a la tardor. Ara el veiem encara als cines a Wolfgang (extraordinari), la història d’un nen de 10 anys, pianista, amb trastorn de l’espectre autista que s’enfronta a la mort de la seva mare i a la retrobada (trobada, més aviat) amb el seu pare, de qui no ha sabut res en tota la seva vida.Pregunta. ‘Wolfgang’ és una faula?Resposta. Pot ser una faula. Tota història, i més quan és una adaptació d’una novel·la per a un públic adolescent, no deixa de ser un conte. Però el que més m’agrada és que és una pel·lícula valenta, perquè no es queda en una capa superficial, sinó que aposta per l’enteniment, l’entesa, les segones oportunitats, l’escolta, l’empatia… per la comunicació.P. El nen, un geni incomprès, és una prova de foc per a un pare… diguem-ne desentrenat.R. El pare [el personatge d’Esparbé] està perdudíssim. A més a més, és molt patós. Hi ha un patosisme emocional guapo, aquí. No té eines per comunicar-se amb un nen, menys encara amb un de tan especial com el Wolfgang. Llavors l’arc que dibuixa el pare a la pel·lícula és molt maco. Perquè al principi la paciència i la dedicació que hi posa són exemplars… Una lectura que m’interessa molt és la de tres generacions davant del dol. L’àvia [Àngels Gonyalons], que ve d’un temps que si no es parlava dels problemes no existien; la del pare, que ja comença a obrir-se, desvinculant-nos d’aquella línia; i la dels nens, que ho tenen molt apamat: s’ha de parlar de les coses.P. El nen dona moltes lliçons, tant al pare com a l’àvia…R. Totes les lliçons, ens dona. També d’acadèmiques! Però al final acaba donant una lliçó d’empatia, d’enteniment. És un nen molt excepcional que porta els altres a una reflexió molt profunda. I fa que arribem a un punt de trobada.“M’encanta dirigir. No dic ‘no descarto…‘, no: jo dirigiré, ho tinc claríssim”P. El guió respecta la novel·la de Laia Aguilar en què es basa?R. Sí, amb alguna llicència. Era un llibre que va ser lectura obligatòria en algunes escoles. Això fa que es parli de temes com el dol o la gestió de les emocions en una pel·li apta per als nens. Molts amics m’han reconegut que els ha obert una porta a un diàleg que potser no havien tingut encara amb els seus fills. Els meus nebots, petits, van venir a l’estrena. Vaig voler parlar amb ells per explicar-los el que representava el nen de la pel·li… i em van passar la mà per la cara: ells mateixos tenen un company amb espectre autista i ho viuen amb tota naturalitat…P. Com ha anat rodar amb Jordi Catalán?R. Ell havia rodat una sèrie amb Oriol Paulo i l’última de Medem [la pel·lícula 8]. Aquesta és la seva primera pel·li de prota i la veritat és que ha anat molt bé. La gran sort va ser tenir Claudia Costas (que també és actriu) fent acompanyament al nen als sets de rodatge. En realitat, el que fan els nens al pati és el mateix que el que fem els actors en un set de gravació: ara soc metge, ara futbolista… I la sort que el Jordi… és molt bèstia.P. El seu personatge és actor. I això és important en la trama. Hi ha una mica d’homenatge a la professió?R. Aquesta és una de les llicències respecte de la novel·la. El Javi [Javier Ruiz Caldera, el director] va voler que el pare del nen fos actor i en traiem punta. Hi ha uns quants cameos: Bayona, Carlos Cuevas, Dafnis Balduz, Jordi Oriol… mitja professió! Deixant de banda que és la primera pel·lícula que faig amb la Nausicaa [Bonnín], i es veu que va posar una clàusula al contracte perquè no coincidíssim en el rodatge! [Riu. De fet, els dos personatges no es creuen ni un sol cop.]P. Era clar que es faria en català?R. Claríssim. I em fa il·lusió mantenir l’idioma del llibre… A la versió en castellà ens hem doblat a nosaltres mateixos. Com a actor sempre defensaré la versió original, en l’idioma que sigui: no és el mateix interpretar en una sala de doblatge que en un plató o en una plaça o en qualsevol localització de la pel·lícula. Però sent una pel·li que veuran nens petits, l’opció dels subtítols no em sembla la millor.P. Fa no gaire, costava trobar prou pel·lícules en català per als Gaudí… Què ha passat?R. Que hi ha hagut ajudes. Hem tornat al pressupost prepandèmia. Hi ha productores que volen rodar en català i ara poden. Es nota. Avui mateix [dijous passat] veia que la pel·li de la Carla Simon l’han seleccionat a Canes. Aquest any passat amb El 47 i Casa en flames ha anat molt bé. Aquest any, Wolfgang està funcionant de meravella…P. Frontera, de Judit Colell, que ja heu acabat, també és en català…R. S’estrenarà cap a la tardor. Està basada en fets reals i passa el 1943 en un poblet del Pallars fronterer. L’administrador de la duana s’adona que hi ha un grup de jueus que escapa de l’Holocaust…P. Vas dirigir un parell de curtmetratges fa anys… No et planteges dirigir?R. M’encanta dirigir, i ho faré. Em ve molt de gust. Molt. Fa molts anys que vaig fer aquests curts i hi havia un punt d’inconsciència; ara, en posar-hi consciència, resulta que també hi ha un altre llistó. Soc cul inquiet, curiós. La meva vocació és interpretar, per això em poso menys pressió si he d’escriure, dirigir. Ara, amb 41 anys, les coses les faré bé. No dic “no descarto…”, no: jo dirigiré, ho tinc claríssim.P. Javier Ruiz Caldera ha fet les seves últimes tres pel·lícules amb tu…R. Sí, però la següent ja no la fa amb mi. És un desgraciat! Ha, ha, ha! La veritat és que sap el que vol i sap que jo sé el que vol. Ens entenem. Amb Wolfgang, amb un nen que comença, va tenir clar que agafaria un partener del nen que fos col·lega i que hi tingués confiança.P. Amb què es queda: teatre, cine, televisió (si encara es pot dir televisió, en fi…)?R. Sí, televisió… Potser pantalles, no? Jo encara en dic tele. Són tres llenguatges molt diferents i em quedo amb els tres. El que aprens en un gènere intentes aplicar-ho en l’altre.“Vam fer ‘El rei borni’ en 17 dies en català i castellà. Dues pel·lis alhora. Una bogeria”P. Ha estat a la sala Valle Inclán del CDN, a Madrid, amb Los nuestros fins fa una setmana. Com ha anat? La faran al TNC, oi?R. Sí, cap a la tardor. Los nuestros va d’una família jueva sefardita que es reuneix a Madrid a passar el dol (avel): tota la família una setmana reunida a casa per la mort de l’àvia. Surt el bo i el millor de cada casa: l’amor, l’educació rebuda, l’educació inculcada, l’herència de les arrels, identitat, tradició, tenir o no tenir un fill.P. Amb Lucía Carballal, la directora (llicenciada a l’Institut del Teatre), també ha repetit…R. És una de les millors veus de la dramatúrgia a Madrid. Té tot el que jo demano com a actor. Va ser una llàstima que Los pálidos [anterior obra amb els dos] no es fes a Catalunya.P. Vostè ha treballat molt a teatres de Madrid. Per què no acaba d’encaixar del tot el teatre català a Madrid i viceversa?R. Tenim paladars diferents. Hi ha alguna cosa de les direccions dels teatres que se’ns escapa… Però, per exemple, Los nuestros és una coproducció i es veurà al TNC, amb el mateix repartiment, per tant en castellà, esclar.P. Fa com uns 15 anys va començar amb una mica de tot: Pop Ràpid (a TV3), El rei borni al teatre, Barcelona nit d’estiu…R. Ja veus, els tres registres. En aquella època érem un grup d’inconscients: el Dani [de la Orden, el director de Barcelona nit d’estiu i ara de Casa en flames] ara ho té tot, però llavors sortia de l’ESCAC i va fer com un màster de provatura davant la càmera amb aquella pel·lícula. Ja va fer bé… i li va sortir de conya!P. I amb Marc Crehuet es devia de cansar de fer El rei borni…R. [Riu] Vam començar a la Flyhard, vam anar a Madrid, vam fer bolos per Espanya…P. I van fer la pel·li…R. I vam fer la pel·li, i tant! Una bogeria, perquè es va filmar en 17 dies i doble: dues pel·lis alhora, un pla en català i un en castellà, així tot… Una tortura, però va anar molt bé. Seguir leyendo
Miki Esparbé (Manresa, 41 anys) acaba de tornar de Madrid, on ha estat a la sala Valle Inclán del CDN gairebé dos mesos amb Los nuestros (obra que podrem veure al TNC a la tardor). Aviat tornarà a marxar per reprendre el rodatge dels quatre capítols d’Anatomía de un instante. Ja ha rodat Frontera, de Judit Colell, que s’estrenarà probablement a la tardor. Ara el veiem encara als cines a Wolfgang (extraordinari), la història d’un nen de 10 anys, pianista, amb trastorn de l’espectre autista que s’enfronta a la mort de la seva mare i a la retrobada (trobada, més aviat) amb el seu pare, de qui no ha sabut res en tota la seva vida.
Pregunta. ‘Wolfgang’ és una faula?
Resposta. Pot ser una faula. Tota història, i més quan és una adaptació d’una novel·la per a un públic adolescent, no deixa de ser un conte. Però el que més m’agrada és que és una pel·lícula valenta, perquè no es queda en una capa superficial, sinó que aposta per l’enteniment, l’entesa, les segones oportunitats, l’escolta, l’empatia… per la comunicació.
P. El nen, un geni incomprès, és una prova de foc per a un pare… diguem-ne desentrenat.
R. El pare [el personatge d’Esparbé] està perdudíssim. A més a més, és molt patós. Hi ha un patosisme emocional guapo, aquí. No té eines per comunicar-se amb un nen, menys encara amb un de tan especial com el Wolfgang. Llavors l’arc que dibuixa el pare a la pel·lícula és molt maco. Perquè al principi la paciència i la dedicació que hi posa són exemplars… Una lectura que m’interessa molt és la detres generacions davant del dol. L’àvia [Àngels Gonyalons], que ve d’un temps que si no es parlava dels problemes no existien; la del pare, que ja comença a obrir-se, desvinculant-nos d’aquella línia; i la dels nens, que ho tenen molt apamat: s’ha de parlar de les coses.
P. El nen dona moltes lliçons, tant al pare com a l’àvia…
R. Totes les lliçons, ens dona. També d’acadèmiques! Però al final acaba donant una lliçó d’empatia, d’enteniment. És un nen molt excepcional que porta els altres a una reflexió molt profunda. I fa que arribem a un punt de trobada.
“M’encanta dirigir. No dic ‘no descarto…‘, no: jo dirigiré, ho tinc claríssim”
P. El guió respecta la novel·la de Laia Aguilar en què es basa?
R. Sí, amb alguna llicència. Era un llibre que va ser lectura obligatòria en algunes escoles. Això fa que es parli de temes com el dol o la gestió de les emocions en una pel·li apta per als nens. Molts amics m’han reconegut que els ha obert una porta a un diàleg que potser no havien tingut encara amb els seus fills. Els meus nebots, petits, van venir a l’estrena. Vaig voler parlar amb ells per explicar-los el que representava el nen de la pel·li… i em van passar la mà per la cara: ells mateixos tenen un company amb espectre autista i ho viuen amb tota naturalitat…
P. Com ha anat rodar amb Jordi Catalán?
R. Ell havia rodat una sèrie amb Oriol Paulo i l’última de Medem [la pel·lícula 8]. Aquesta és la seva primera pel·li de protai la veritat és que ha anat molt bé. La gran sort va ser tenir Claudia Costas (que també és actriu) fent acompanyament al nen als sets de rodatge. En realitat, el que fan els nens al pati és el mateix que el que fem els actors en un set de gravació: ara soc metge, ara futbolista… I la sort que el Jordi… és molt bèstia.
P. El seu personatge és actor. I això és important en la trama. Hi ha una mica d’homenatge a la professió?
R. Aquesta és una de les llicències respecte de la novel·la. El Javi [Javier Ruiz Caldera, el director] va voler que el pare del nen fos actor i en traiem punta. Hi ha uns quants cameos:Bayona, Carlos Cuevas, Dafnis Balduz, Jordi Oriol… mitja professió! Deixant de banda que és la primera pel·lícula que faig amb la Nausicaa [Bonnín], i es veu que va posar una clàusula al contracte perquè no coincidíssim en el rodatge! [Riu. De fet, els dos personatges no es creuen ni un sol cop.]
P. Era clar que es faria en català?
R. Claríssim. I em fa il·lusió mantenir l’idioma del llibre… A la versió en castellà ens hem doblat a nosaltres mateixos. Com a actor sempre defensaré la versió original, en l’idioma que sigui: no és el mateix interpretar en una sala de doblatge que en un plató o en una plaça o en qualsevol localització de la pel·lícula. Però sent una pel·li que veuran nens petits, l’opció dels subtítols no em sembla la millor.
P. Fa no gaire, costava trobar prou pel·lícules en català per als Gaudí… Què ha passat?
R. Que hi ha hagut ajudes. Hem tornat al pressupost prepandèmia. Hi ha productores que volen rodar en català i ara poden. Es nota. Avui mateix [dijous passat] veia que la pel·li de la Carla Simon l’han seleccionat a Canes. Aquest any passat amb El 47 i Casa en flames ha anat molt bé. Aquest any, Wolfgang està funcionant de meravella…
P. Frontera, de Judit Colell, que ja heu acabat, també és en català…
R. S’estrenarà cap a la tardor. Està basada en fets reals i passa el 1943 en un poblet del Pallars fronterer. L’administrador de la duana s’adona que hi ha un grup de jueus que escapa de l’Holocaust…
P. Vas dirigir un parell de curtmetratges fa anys… No et planteges dirigir?
R. M’encanta dirigir, i ho faré. Em ve molt de gust. Molt. Fa molts anys que vaig fer aquests curts i hi havia un punt d’inconsciència; ara, en posar-hi consciència, resulta que també hi ha un altre llistó. Soc cul inquiet, curiós. La meva vocació és interpretar, per això em poso menys pressió si he d’escriure, dirigir. Ara, amb 41 anys, les coses les faré bé. No dic “no descarto…”, no: jo dirigiré, ho tinc claríssim.
P. Javier Ruiz Caldera ha fet les seves últimes tres pel·lícules amb tu…
R. Sí, però la següent ja no la fa amb mi. És un desgraciat! Ha, ha, ha! La veritat és que sap el que vol i sap que jo sé el que vol. Ens entenem. Amb Wolfgang, amb un nen que comença, va tenir clar que agafaria un partener del nen que fos col·lega i que hi tingués confiança.
P. Amb què es queda: teatre, cine, televisió (si encara es pot dir televisió, en fi…)?
R. Sí, televisió… Potser pantalles, no? Jo encara en dic tele. Són tres llenguatges molt diferents i em quedo amb els tres. El que aprens en un gènere intentes aplicar-ho en l’altre.
“Vam fer ‘El rei borni’ en 17 dies en català i castellà. Dues pel·lis alhora. Una bogeria”
P. Ha estat a la sala Valle Inclán del CDN, a Madrid, amb Los nuestros fins fa una setmana. Com ha anat? La faran al TNC, oi?
R. Sí, cap a la tardor. Los nuestros va d’una família jueva sefardita que es reuneix a Madrid a passar el dol (avel): tota la família una setmana reunida a casa per la mort de l’àvia. Surt el bo i el millor de cada casa: l’amor, l’educació rebuda, l’educació inculcada, l’herència de les arrels, identitat, tradició, tenir o no tenir un fill.
P. Amb Lucía Carballal, la directora (llicenciada a l’Institut del Teatre), també ha repetit…
R. És una de les millors veus de la dramatúrgia a Madrid. Té tot el que jo demano com a actor. Va ser una llàstima que Los pálidos [anterior obra amb els dos] no es fes a Catalunya.
P. Vostè ha treballat molt a teatres de Madrid. Per què no acaba d’encaixar del tot el teatre català a Madrid i viceversa?
R. Tenim paladars diferents. Hi ha alguna cosa de les direccions dels teatres que se’ns escapa… Però, per exemple, Los nuestros és una coproducció i es veurà al TNC, amb el mateix repartiment, per tant en castellà, esclar.
P. Fa com uns 15 anys va començar amb una mica de tot: Pop Ràpid (a TV3), El rei borni al teatre, Barcelona nit d’estiu…
R. Ja veus, els tres registres. En aquella època érem un grup d’inconscients: el Dani [de la Orden, el director de Barcelona nit d’estiu i ara de Casa en flames] ara ho té tot, però llavors sortia de l’ESCAC i va fer com un màster de provatura davant la càmera amb aquella pel·lícula. Ja va fer bé… i li va sortir de conya!
P. I amb Marc Crehuet es devia de cansar de fer El rei borni…
R. [Riu] Vam començar a la Flyhard, vam anar a Madrid, vam fer bolos per Espanya…
P. I van fer la pel·li…
R. I vam fer la pel·li, i tant! Una bogeria, perquè es va filmar en 17 dies i doble: dues pel·lis alhora, un pla en català i un en castellà, així tot… Una tortura, però va anar molt bé.
EL PAÍS
