Els aranzels de Donald Trump han fet que els economistes es posin a discutir si a Europa podem aprofitar la crisi per produir les coses d’una manera diferent, però resulta que la cultura també és una cosa que es produeix d’una manera o altra segons el model econòmic. El llegendari crític cultural Frederic Jameson, tristament traspassat fa poc, ho va lligar molt bé al seu llibre El postmodernisme o la lògica del capitalisme tardà (en castellà, traduït a l’editorial Virus). Segons Jameson, el postmodernisme de l’art, la literatura i el cinema de finals del segle XX no és només un estil artístic que va sorgir espontàniament, sinó el resultat d’un mercat que necessitava fomentar el consum massiu en un món globalitzat. La barreja d’estètiques de cultures i èpoques diverses en un pastitx típica de la postmodernitat oferia el tipus de producte cultural perfecte per eliminar les friccions de cada tradició local i enganxar un públic veritablement global. L’èxit de l’univers cinematogràfic de Marvel en què veiem el Capità Amèrica (EUA), Thor (Europa) i la Vídua Negra (Rússia) lluitant contra un enemic intergalàctic no és fruit d’un gust creat en el buit, sinó d’unes condicions materials molt determinades. Per a Jameson, el problema d’aquest postmodernisme és que pot degenerar en una cultura postrada davant d’un mercat en què només circulen obres que ignoren els conflictes del món real i l’art es torna una mercaderia alienant sense cap mena de gràcia. I si desenganxar-se del mercat global americà fos una manera de crear més riquesa cultural a Europa?
Ara mateix molta gent ens voldrà dir que aquesta riquesa cultural europea és un ideal molt bonic, però que una guerra comercial amb el mercat americà ens empobrirà a tots i que cal fer tot el possible per tornar al mercat global tal com l’hem conegut fins ara. Per sort, el model de cinema francès demostra de manera prou irrefutable que no cal triar entre cultura d’èxit, però banal, i cultura de qualitat, però deficitària; i que les indústries culturals més riques no són mai fruit de la competència global, sinó d’un cert proteccionisme. En comptes de competir de tu a tu amb la totpoderosa indústria cinematogràfica americana, a França es protegeix i s’estimula la indústria pròpia amb una combinació de mesures proteccionistes i inversions, com ara una taxa sobre les pel·lícules estrangeres que s’utilitza per finançar pel·lícules pròpies, una quota que obliga les sales de cinema i les televisions franceses ha exhibir un mínim de pel·lícules europees i francòfones, i un foment del cinema en l’educació que l’inclou en el currículum escolar per crear una nova generació de públics formats i receptius. El resultat és que França és el país europeu que produeix més pel·lícules per any, que el cinema francès té un èxit domèstic enorme, amb moltes pel·lícules que superen els blockbusters americans, i que una identitat cultural diferenciada ofereix una alternativa de primer ordre a Hollywood. El cas francès demostra que les pel·lícules americanes no tenen èxit perquè siguin intrínsecament superiors, sinó perquè els Estats Units han organitzat un mercat, uns circuits publicitaris i unes plataformes digitals dissenyats per incitar el desig de la resta del planeta. Com seria una alternativa a Netflix pensada i impulsada amb una estratègia europea? Com seria Filmin si el nostre ecosistema d’inversions, regulacions i estratègies de foment estatals tingués una mida remotament comparable a l’equivalent francès o americà? Naturalment, qui diu Netflix diu Spotify, Kindle, i així amb totes les indústries culturals.
Els aranzels produiran un xoc i ho faran tot més difícil durant un temps, però els europeus tenim al davant dues alternatives per recuperar-nos a llarg termini: reduir els costos de producció baixant salaris per continuar exportant, o trencar la dependència estimulant la demanda interna per fer que la població europea consumeixi més productes europeus. Això és el documentadíssim efecte multiplicador del keynesianisme: més despesa pública porta a més ingressos a les llars, que porta a més consum, que porta a més producció, més ocupació, més ingressos fiscals, i així un cercle virtuós. A l’hora de triar estratègia, convindria recordar que la situació de precarietat actual d’Europa, especialment al sud, és el resultat d’apostar per l’estratègia contrària al keynesianisme després del 2008. Tant si els Estats Units continuen amb els aranzels com si no, la sacsejada trumpista demostra que una Europa dependent dels mercats americans era una mala idea que, a sobre, servia per empobrir-nos. I, naturalment, aquesta lògica funciona igual per a les indústries convencionals i les culturals. Com passa amb la tecnologia, el que ha generat feines de qualitat i productes excel·lents en les indústries culturals americanes no ha estat la competència descarnada en un mercat lliure i global, sinó un govern que ha invertit massivament en els seus ciutadans i una estratègia política pensada en clau d’interès nacional.
La cultura és una cosa estranya: d’una banda, s’assembla a una mercaderia i s’ha de produir, publicitar i distribuir com qualsevol altra. De l’altra, té un component humanístic que sempre s’escapa de la lògica del mercat. Per això l’homogeneïtat és molt més lesiva per a les indústries culturals que per a la indústria de la patata o la del cotxe, i per això el postmodernisme banal que criticava Jameson s’havia començat a esgotar molt abans dels aranzels de Trump: només cal pensar com d’avorrit és el 90% del catàleg de xurros de Netflix ara mateix. I a l’inrevés: la diversitat és molt més fèrtil i productiva en el reialme de la cultura que en el de la resta d’indústries. Evidentment Els venjadors et proporciona un tipus de plaer, però El 47, Casa en flames o Tardes de soledad també, i a més a més et descobreixen coses del teu món i t’indueixen un cert tipus de preguntes. Per sort, tal com demostra el cas del cinema francès, invertir en el mercat propi no té res a veure amb un ideal quixotesc o elitista, sinó que genera molta més riquesa, diversitat i sobirania que deixar la cultura a la intempèrie del mercat global. A vegades una crisi obre la finestra per veure més clares coses que ja sabíem, però que ens feia mandra lluitar per canviar-les.
El model de cinema francès demostra de manera prou irrefutable que no cal triar entre cultura d’èxit, però banal, i cultura de qualitat, però deficitària; i que les indústries culturals més riques no són mai fruit de la competència global, sinó d’un cert proteccionisme
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos
El model de cinema francès demostra de manera prou irrefutable que no cal triar entre cultura d’èxit, però banal, i cultura de qualitat, però deficitària; i que les indústries culturals més riques no són mai fruit de la competència global, sinó d’un cert proteccionisme
Els aranzels de Donald Trump han fent que els economistes es posin a discutir si a Europa podem aprofitar la crisi per produir les coses d’una manera diferent, però resulta que la cultura també és una cosa que es produeix d’una manera o altra segons el model econòmic. El llegendari crític cultural Frederic Jameson, tristament traspassat fa poc, ho va lligar molt bé al seu llibre El postmodernisme o la lògica del capitalisme tardà (en castellà, traduït a l’editorial Virus). Segons Jameson, el postmodernisme de l’art, la literatura i el cinema de finals del segle XX no és només un estil artístic que va sorgir espontàniament, sinó el resultat d’un mercat que necessitava fomentar el consum massiu en un món globalitzat. La barreja d’estètiques de cultures i èpoques diverses en un pastitx típica de la postmodernitat oferia el tipus de producte cultural perfecte per eliminar les friccions de cada tradició local i enganxar un públic veritablement global. L’èxit de l’univers cinematogràfic de Marvel en què veiem el Capità Amèrica (EUA), Thor (Europa) i la Vídua Negra (Rússia) lluitant contra un enemic intergalàctic no és fruit d’un gust creat en el buit, sinó d’unes condicions materials molt determinades. Per a Jameson, el problema d’aquest postmodernisme és que pot degenerar en una cultura postrada davant d’un mercat en què només circulen obres que ignoren els conflictes del món real i l’art es torna una mercaderia alienant sense cap mena de gràcia. I si desenganxar-se del mercat global americà fos una manera de crear més riquesa cultural a Europa?
Ara mateix molta gent ens voldrà dir que aquesta riquesa cultural europea és un ideal molt bonic, però que una guerra comercial amb el mercat americà ens empobrirà a tots i que cal fer tot el possible per tornar al mercat global tal com l’hem conegut fins ara. Per sort, el model de cinema francès demostra de manera prou irrefutable que no cal triar entre cultura d’èxit, però banal, i cultura de qualitat, però deficitària; i que les indústries culturals més riques no són mai fruit de la competència global, sinó d’un cert proteccionisme. En comptes de competir de tu a tu amb la totpoderosa indústria cinematogràfica americana, a França es protegeix i s’estimula la indústria pròpia amb una combinació de mesures proteccionistes i inversions, com ara una taxa sobre les pel·lícules estrangeres que s’utilitza per finançar pel·lícules pròpies, una quota que obliga les sales de cinema i les televisions franceses ha exhibir un mínim de pel·lícules europees i francòfones, i un foment del cinema en l’educació que l’inclou en el currículum escolar per crear una nova generació de públics formats i receptius. El resultat és que França és el país europeu que produeix més pel·lícules per any, que el cinema francès té un èxit domèstic enorme, amb moltes pel·lícules que superen els blockbusters americans, i que una identitat cultural diferenciada ofereix una alternativa de primer ordre a Hollywood. El cas francès demostra que les pel·lícules americanes no tenen èxit perquè siguin intrínsecament superiors, sinó perquè els Estats Units han organitzat un mercat, uns circuits publicitaris i unes plataformes digitals dissenyats per incitar el desig de la resta del planeta. Com seria una alternativa a Netflix pensada i impulsada amb una estratègia europea? Com seria Filmin si el nostre ecosistema d’inversions, regulacions i estratègies de foment estatals tingués una mida remotament comparable a l’equivalent francès o americà? Naturalment, qui diu Netflix diu Spotify, Kindle, i així amb totes les indústries culturals.
Els aranzels produiran un xoc i ho faran tot més difícil durant un temps, però els europeus tenim al davant dues alternatives per recuperar-nos a llarg termini: reduir els costos de producció baixant salaris per continuar exportant, o trencar la dependència estimulant la demanda interna per fer que la població europea consumeixi més productes europeus. Això és el documentadíssim efecte multiplicador del keynesianisme: més despesa pública porta a més ingressos a les llars, que porta a més consum, que porta a més producció, més ocupació, més ingressos fiscals, i així un cercle virtuós. A l’hora de triar estratègia, convindria recordar que la situació de precarietat actual d’Europa, especialment al sud, és el resultat d’apostar per l’estratègia contrària al keynesianisme després del 2008. Tant si els Estats Units continuen amb els aranzels com si no, la sacsejada trumpista demostra que una Europa dependent dels mercats americans era una mala idea que, a sobre, servia per empobrir-nos. I, naturalment, aquesta lògica funciona igual per a les indústries convencionals i les culturals. Com passa amb la tecnologia, el que ha generat feines de qualitat i productes excel·lents en les indústries culturals americanes no ha estat la competència descarnada en un mercat lliure i global, sinó un govern que ha invertit massivament en els seus ciutadans i una estratègia política pensada en clau d’interès nacional.
La cultura és una cosa estranya: d’una banda, s’assembla a una mercaderia i s’ha de produir, publicitar i distribuir com qualsevol altra. De l’altra, té un component humanístic que sempre s’escapa de la lògica del mercat. Per això l’homogeneïtat és molt més lesiva per a les indústries culturals que per a la indústria de la patata o la del cotxe, i per això el postmodernisme banal que criticava Jameson s’havia començat a esgotar molt abans dels aranzels de Trump: només cal pensar com d’avorrit és el 90% del catàleg de xurros de Netflix ara mateix. I a l’inrevés: la diversitat és molt més fèrtil i productiva en el reialme de la cultura que en el de la resta d’indústries. Evidentment Els venjadors et proporciona un tipus de plaer, però El 47,Casa en flameso Tardes de soledadtambé, i a més a més et descobreixen coses del teu món i t’indueixen un cert tipus de preguntes. Per sort, tal com demostra el cas del cinema francès, invertir en el mercat propi no té res a veure amb un ideal quixotesc o elitista, sinó que genera molta més riquesa, diversitat i sobirania que deixar la cultura a la intempèrie del mercat global. A vegades una crisi obre la finestra per veure més clares coses que ja sabíem, però que ens feia mandra lluitar per canviar-les.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
EL PAÍS
