Només en els últims mesos, Marta Buchaca ha estrenat a Praga, Clàudia Cedó a Varsòvia, Sergi Pompermayer a Atenes, Guillem Clua a Ciutat de Mèxic i l’Havana, Josep Maria Miró a Bogotà, Gemma Brió a Montreal… El moviment és més semblant a una onada que a un degoteig. Perquè és en massa. Els dramaturgs catalans exhibeixen les seves obres arreu, i ja no es cap novetat. És un fet. Sovint es tracta de peces que van veure’s fa anys a casa nostra, moltes vegades amb produccions petites i que la dictadura de la novetat ha fet que quedin arraconades. Molt de tant en tant, quan es tracta d’una comèdia, gaudeixen d’una altra oportunitat, com ha passat amb El mètode Grönholm de Jordi Galceran i ara passarà amb Lapònia, de Cristina Clemente i Marc Angelet, tot un fenomen a Buenos Aires i Madrid.
No tornen, però, els drames, les obres que plantegen conflictes de fons, i el cas que estem vivint aquests dies amb El principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró és l’excepció que confirma la regla. Un text que va estrenar-se sense pena ni glòria fa més d’una dècada a la Sala Beckett i que porta una vintena de produccions fora de Catalunya. El Texas s’hi va llançar i està ple gairebé cada dia, perquè la peça no ha perdut ni un gram d’actualitat.
N’hi ha més, com aquesta? Una pila. Del mateix Miró, de Lluïsa Cunillé, de Pau Miró, de Cedó, de Clua. El problema apareix quan ningú no es fa càrrec de gestionar tot aquest immens llegat més enllà dels mateixos interessats. Ha de ser la Sala Beckett, que en va parir moltes? Ha de ser una sala privada com el Texas? Un teatre públic? Qui està revisant el teatre català del segle XXI? Perquè sembla que ningú no està disposat a fer-ho. És com si Quaderns Crema no tingués interès a reeditar els llibres de Quim Monzó, o Periscopi hagués llençat Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols. Els trobaran a qualsevol llibreria.
En altres ecosistemes, no només es fan revivals de Shakespeare i de Txékhov, sinó que es va al passat recent per mirar què ens deien aquells textos de fa deu, quinze, vint anys i què ens transmeten ara. Devora el clàssic de torn i la novetat, és fàcil localitzar obres antigues d’èxit de dramaturgs vius. Amb el drama de l’habitatge, què ens diria Barcelona, mapa d’ombres, New Order, Nerium Park i Búfals? Amb els conflictes que hi ha al món, per a qui seria la cadira absent d’Après moi, le déluge? I com ens tocaria Una gossa en un descampat? Després de la covid-19, com entomaríem Marburg?
El principi d’Arquimedes no pot ser la raresa. Ha de ser un punt de partida, sobretot per l’entusiasme que ha demostrat el Texas en el revival. El Nacional i el Lliure no semblen estar per això: manegen altres agendes dins les quals no hi ha cap apartat per a la revisió de la dramatúrgia catalana. A la Comédie Française hem pogut veure un Belbel i una Cunillé en els últims anys. ¿Portarem a terme una operació tan estranya com la de convidar una companyia romanesa que ha muntat un Esteve Soler, com va fer el Centro Dramático Nacional fa uns anys? Hem d’esperar que els representin a la Schaubühne? Aleshores, ja serà massa tard per no fer el ridícul.
Hi ha una pila d’obres com aquesta que es podrien recuperar, però ningú no es fa càrrec de gestionar aquest patrimoni més enllà dels mateixos interessats
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos
Hi ha una pila d’obres com aquesta que es podrien recuperar, però ningú no es fa càrrec de gestionar aquest immens llegat més enllà dels mateixos interessats
Només en els últims mesos, Marta Buchaca ha estrenat a Praga, Clàudia Cedó a Varsòvia, Sergi Pompermayer a Atenes, Guillem Clua a Ciutat de Mèxic i l’Havana, Josep Maria Miró a Bogotà, Gemma Brió a Montreal… El moviment és més semblant a una onada que a un degoteig. Perquè és en massa. Els dramaturgs catalans exhibeixen les seves obres arreu, i ja no es cap novetat. És un fet. Sovint es tracta de peces que van veure’s fa anys a casa nostra, moltes vegades amb produccions petites i que la dictadura de la novetat ha fet que quedin arraconades. Molt de tant en tant, quan es tracta d’una comèdia, gaudeixen d’una altra oportunitat, com ha passat amb El mètode Grönholm de Jordi Galceran i ara passarà amb Lapònia, de Cristina Clemente i Marc Angelet, tot un fenomen a Buenos Aires i Madrid.
No tornen, però, els drames, les obres que plantegen conflictes de fons, i el cas que estem vivint aquests dies amb El principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró és l’excepció que confirma la regla. Un text que va estrenar-se sense pena ni glòria fa més d’una dècada a la Sala Beckett i que porta una vintena de produccions fora de Catalunya. El Texas s’hi va llançar i està ple gairebé cada dia, perquè la peça no ha perdut ni un gram d’actualitat.
N’hi ha més, com aquesta? Una pila. Del mateix Miró, de Lluïsa Cunillé, de Pau Miró, de Cedó, de Clua. El problema apareix quan ningú no es fa càrrec de gestionar tot aquest immens llegat més enllà dels mateixos interessats. Ha de ser la Sala Beckett, que en va parir moltes? Ha de ser una sala privada com el Texas? Un teatre públic? Qui està revisant el teatre català del segle XXI? Perquè sembla que ningú no està disposat a fer-ho. És com si Quaderns Crema no tingués interès a reeditar els llibres de Quim Monzó, o Periscopi hagués llençat Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols. Els trobaran a qualsevol llibreria.
En altres ecosistemes, no només es fan revivals de Shakespeare i de Txékhov, sinó que es va al passat recent per mirar què ens deien aquells textos de fa deu, quinze, vint anys i què ens transmeten ara. Devora el clàssic de torn i la novetat, és fàcil localitzar obres antigues d’èxit de dramaturgs vius. Amb el drama de l’habitatge, què ens diria Barcelona, mapa d’ombres, New Order, Nerium Park i Búfals? Amb els conflictes que hi ha al món, per a qui seria la cadira absent d’Après moi, le déluge? I com ens tocaria Una gossa en un descampat? Després de la covid-19, com entomaríem Marburg?
El principi d’Arquimedes no pot ser la raresa. Ha de ser un punt de partida, sobretot per l’entusiasme que ha demostrat el Texas en el revival. El Nacional i el Lliure no semblen estar per això: manegen altres agendes dins les quals no hi ha cap apartat per a la revisió de la dramatúrgia catalana. A la Comédie Française hem pogut veure un Belbel i una Cunillé en els últims anys. ¿Portarem a terme una operació tan estranya com la de convidar una companyia romanesa que ha muntat un Esteve Soler, com va fer el Centro Dramático Nacional fa uns anys? Hem d’esperar que els representin a la Schaubühne? Aleshores, ja serà massa tard per no fer el ridícul.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
EL PAÍS
