En els mons de Clàudia Cedó conviuen feliçment la realitat amb la fantasia, el drama amb l’humor, la diversitat de tot tipus amb la normalitat aparent. L’estrena de Fantàstic Ramon a la Sala Fabià Puigserver suposa la consolidació i, al mateix temps, el pas natural i inevitable que li faltava a la dramaturga i directora catalana. Una trajectòria que ha seguit un ritme molt orgànic des de la seva Banyoles natal i el projecte Escenaris Especials fins a arribar a l’escenari més important del Lliure.
Fantàstic Ramon és un conte, una paràbola que passa a Santa Aurora de la Pietat, un poble perdut de la Catalunya interior. La magnífica escenografia de Max Glaenzel (fusta, piano, paisatge) i l’atemporal vestuari de Bernat Grau (elegant i vintage) li atorguen un aire centreeuropeu, entre un espectacle de Christoph Marthaler i una pel·lícula austríaca. La música original de Lluís Robirola i Judit Pardàs és una combinació irresistible dels sintetitzadors de Twin Peaks amb la sonoritat de la sardana. Sí a tot. Ens trobem en un poble normal on neix el Ramon, una criatura especial. El significat de tots dos conceptes es dilueix amb la posada en escena: els habitants del poble són interpretats per actors amb tot tipus de diversitat. El locutor de la ràdio és sord i parla en llengua de signes (una idea preciosa que podria aparèixer a la sèrie Doctor en Alaska), el capellà del poble va en cadira de rodes i la fornera és tan despistada que cada dia s’oblida de fer el pa. La peculiaritat del Ramon és que és un nen de drap: té les condicions vitals normals, però està fet de tela i creix a un ritme extraordinari. Gràcies a unes fantàstiques titelles dissenyades per Andreu Martínez veurem com el Ramon es va fent gran, i passa de criatura a adult. La seva presència escènica és incontestable.
Entre els onze intèrprets del repartiment trobem actors neurotípics i actors amb diversitat: la divertidíssima parella de germans interpretada per Xicu Masó i Judit Pardàs demostra que tots som iguals. Anna Moliner i Francesc Ferrer encarnen els pares del Ramon: Moliner retrata amb amor i precisió la mirada permanentment cansada que tenen les mares de criatures amb diversitat, i Ferrer és la viva imatge dels pares amb dificultats per comunicar-se amb els fills. És a dir, de tots els pares. A Vanessa Segura li toca fer el paper de la mestra, alter ego de l’autora que arriba al poble amb ganes de revolució: el seu entusiasme és una cuirassa per amagar les seves pròpies vulnerabilitats, i en Ramon troba la seva missió de vida. El fet que la directora de l’escola sigui interpretada per Kathy Sey, actriu racialitzada, converteix el seu discurs contra la inclusió en un bon dard metateatral. Touché.
Santa Aurora de la Pietat no és Dogville (una sort per a tothom), però el text es queda una mica a mitges a l’hora de retratar la maldat dels seus habitants. Com passa tantes vegades, es nota que la companyia ha arribat una mica justa de temps a l’estrena, encara que sigui una producció adaptada i finançada per la Fundació Banc Sabadell. Tranquils: els errors i els dubtes amb el text passen a les millors famílies. Fins i tot es comenta que hi ha grans i famosos actors que actuen amb orellera. Fantàstic Ramon és un espectacle important, que creixerà amb el pas de les funcions. Una reivindicació de l’escolta, l’observació i el quietisme. Tots som habitants de Santa Aurora de la Pietat. I, al mateix temps, tots som el Ramon.
Un nen de drap i actors amb tota mena de diversitat condueixen la paràbola atemporal de Clàudia Cedó al Teatre Lliure
En els mons de Clàudia Cedó conviuen feliçment la realitat amb la fantasia, el drama amb l’humor, la diversitat de tot tipus amb la normalitat aparent. L’estrena de Fantàstic Ramon a la Sala Fabià Puigserver suposa la consolidació i, al mateix temps, el pas natural i inevitable que li faltava a la dramaturga i directora catalana. Una trajectòria que ha seguit un ritme molt orgànic des de la seva Banyoles natal i el projecte Escenaris Especials fins a arribar a l’escenari més important del Lliure.
Fantàstic Ramon és un conte, una paràbola que passa a Santa Aurora de la Pietat, un poble perdut de la Catalunya interior. La magnífica escenografia de Max Glaenzel (fusta, piano, paisatge) i l’atemporal vestuari de Bernat Grau (elegant i vintage) li atorguen un aire centreeuropeu, entre un espectacle de Christoph Marthaler i una pel·lícula austríaca. La música original de Lluís Robirola i Judit Pardàs és una combinació irresistible dels sintetitzadors de Twin Peaks amb la sonoritat de la sardana. Sí a tot. Ens trobem en un poble normal on neix el Ramon, una criatura especial. El significat de tots dos conceptes es dilueix amb la posada en escena: els habitants del poble són interpretats per actors amb tot tipus de diversitat. El locutor de la ràdio és sord i parla en llengua de signes (una idea preciosa que podria aparèixer a la sèrie Doctor en Alaska), el capellà del poble va en cadira de rodes i la fornera és tan despistada que cada dia s’oblida de fer el pa. La peculiaritat del Ramon és que és un nen de drap: té les condicions vitals normals, però està fet de tela i creix a un ritme extraordinari. Gràcies a unes fantàstiques titelles dissenyades per Andreu Martínez veurem com el Ramon es va fent gran, i passa de criatura a adult. La seva presència escènica és incontestable.
Entre els onze intèrprets del repartiment trobem actors neurotípics i actors amb diversitat: la divertidíssima parella de germans interpretada per Xicu Masó i Judit Pardàs demostra que tots som iguals. Anna Moliner i Francesc Ferrer encarnen els pares del Ramon: Moliner retrata amb amor i precisió la mirada permanentment cansada que tenen les mares de criatures amb diversitat, i Ferrer és la viva imatge dels pares amb dificultats per comunicar-se amb els fills. És a dir, de tots els pares. A Vanessa Segura li toca fer el paper de la mestra, alter ego de l’autora que arriba al poble amb ganes de revolució: el seu entusiasme és una cuirassa per amagar les seves pròpies vulnerabilitats, i en Ramon troba la seva missió de vida. El fet que la directora de l’escola sigui interpretada per Kathy Sey, actriu racialitzada, converteix el seu discurs contra la inclusió en un bon dard metateatral. Touché.
Santa Aurora de la Pietat no és Dogville (una sort per a tothom), però el text es queda una mica a mitges a l’hora de retratar la maldat dels seus habitants. Com passa tantes vegades, es nota que la companyia ha arribat una mica justa de temps a l’estrena, encara que sigui una producció adaptada i finançada per la Fundació Banc Sabadell. Tranquils: els errors i els dubtes amb el text passen a les millors famílies. Fins i tot es comenta que hi ha grans i famosos actors que actuen amb orellera. Fantàstic Ramon és un espectacle important, que creixerà amb el pas de les funcions. Una reivindicació de l’escolta, l’observació i el quietisme. Tots som habitants de Santa Aurora de la Pietat. I, al mateix temps, tots som el Ramon.
EL PAÍS
