L’ambició ben entesa és un bé escàs. Si parlem de teatre, ja sigui pels pressupostos limitats o per la necessitat d’amortitzar els espectacles, trobar-la no és el més habitual. Josep Maria Miró ha estrenat El Cadell, un muntatge que ens recorda per què tenim un Teatre Nacional de Catalunya. Ambició literària i escènica s’han donat la mà en una proposta amb vuit intèrprets que, més enllà de la mida, destaca per la seva ambició. La gran protagonista és una masia, i totes les dones (i algun home) que l’han habitat durant generacions, omplint-la de vida i de patiment. És inevitable pensar en Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, la novel·la d’Irene Solà que parteix del mateix plantejament. Però Miró va molt més lluny, relacionant el seu text amb clàssics del teatre català com Víctor Català o Àngel Guimerà, i seguint l’empremta del seu mestre Josep Maria Benet i Jornet.
L’ambiciosa obra de Josep Maria Miró aborda una figura tradicional i familiar de la identitat catalana: la de les dones solteres sacrificades i sotmeses
L’ambició ben entesa és un bé escàs. Si parlem de teatre, ja sigui pels pressupostos limitats o per la necessitat d’amortitzar els espectacles, trobar-la no és el més habitual. Josep Maria Miró ha estrenat El Cadell, un muntatge que ens recorda per què tenim un Teatre Nacional de Catalunya. Ambició literària i escènica s’han donat la mà en una proposta amb vuit intèrprets que, més enllà de la mida, destaca per la seva ambició. La gran protagonista és una masia, i totes les dones (i algun home) que l’han habitat durant generacions, omplint-la de vida i de patiment. És inevitable pensar en Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, la novel·la d’Irene Solà que parteix del mateix plantejament. Però Miró va molt més lluny, relacionant el seu text amb clàssics del teatre català com Víctor Català o Àngel Guimerà, i seguint l’empremta del seu mestre Josep Maria Benet i Jornet.
EL PAÍS
